Divendres he visitat El Rama, a mig camí de la costa atlàntica, Nicaragua. La feina que hi estan fent les nostres alumnes, la Maria i la Cristina, serà molt interessant per a professionalitzar una institució que es dedica a concedir petits crèdits als seus conciutadans en àmbits en els quals a Nicaragua no hi ha productes financers. Nicaragua, pel que m'han explicat aquest cap de setmana, no té una llei de bancs, de manera que els bancs actuen com una empresa ordinària, no tenen una legislació especial. Ofereixen productes financers que els són rendibles, i si hi ha algun àmbit que pot tenir risc o poc marge, no el treballen. És per això que la major part de bancs ofereixen hipoteques, crèdits per a l'automòbil, targetes de crèdit, crèdit per a negocis industrials amb compta-gotes, i evidentment, fer-hi dipòsits. D'aquesta manera, resulta extremadament complicat aconseguir finançament per a iniciar un negoci, crèdit agrícola (comprar llavors i tornar el capital un cop recollida i venuda la collita), crèdit ramader,... I d'això se n'encarreguen principalment les microfinanceres, que són les que tenen la seva raó de ser en l'acció social , cobrir les necessitats financeres de la població que la resta de bancs no cobreixen.
De la visita a El Rama ens quedem amb la rebuda i acompanyament atent que ens van prestar, i amb la visita a la pedrería, que en deien ells, o una pedrera (extracció de pedra i grava). Vam arribar-hi amb el cotxe de l'Aitor, un Toyota 4x4 de 7 places amb els vidres tintats, com la majoria de cotxes d'agències de cooperació. De la carretera principal vam agafar un trencall a l'esquerra, ja gairebé a les afores del poble. Un caminoi enfangat i boterut que feia pujada estava custodiat per tot de barraques de fusta i plàstics (no més grans de 9 metres quadrats...) que protegien una sola estança amb amaques penjades a l'interior. Menava a una esplanada que presentava un turonet amb més barraques que gairebé el fortificaven i un soroll constant de repicar. Ens hi vam atansar. Per l'altra banda, el turonet era una mina a cel obert, una pedrera. Per aquí i per allà veies gent enfilada a les parets, armada amb una massa, mall o barra de metall acabada en punxa llarga com una llança, esgarrapant, colpejant la paret perquè la gran muntanya s'esberlés, pedra a pedra. A l'esplanada interior del turó, ja buidada de pedra, s'hi situaven tot de tendes que aixoplugaven una o dues persones assegudes a l'interior: dels rocs grans que queien de les parets, una dona asseguda armada amb un martell pretenia esberlar-los per tal que en quedessin trossos de menys d'un puny. Un cop fet un roc, n'agafava un altre i a seguir. De les peces més petites que un puny, se n'encarregaven els seus fills, nanos enparracats que imitant a sa mare, esberlaven els rocs en trossets encara més petits, de la mida d'un caramel. Amb molts caramels, s'omple un sac, i un cop un sac és ple, el nano se'l carrega a braços o a l'esquena fins al centre de la pedrera, on un camió carrega sacs algunes vegades al dia. Unes 200 Córdobas a la setmana, no arriba ni a 10 dòlars. Pujant a dalt les parets des d'on alguns homes penjats anaven esgarrapant la roca, un tenia la sensació que podia respirar resignació, lluita, dignitat, acceptació i conformitat. La vista gairebé d'ocell de la pedrera, amb les tendetes, els homes penjats, els nens picant i carretejant, el continu repicar de metall contra pedra i els arbres i el riu, pura selva, de teló de fons, feien la sensació de transportar-te unes quants segles enrere. El cor en un puny. La conversa amb aquelles persones, franca i directa, no em va deixar el regust de gent enfonsada en la misèria, derrotada per la vida, que m'havia endut moltes vegades de les gents andines. Caràcter nica, deu ser.
